Valoració del blog

Encara que m'hagués agradat que el meu blog hagués estat dinàmic, amb mil i una fotografíes, dibuixos i mil coses més per a què encandilés de només mirar-lo, he de dir que estic contenta per què he treballat totes les entrades que he fet, ja que he cercat informació als apunts i als blogs dels meus companys, m'ha fet viatjar a temps passats, a quan feia les pràctiques i ha estat, sovint, relaxant de realitzar.

Dic tot això perquè, com ja he dit, he mirat blogs d'altres companys que m'han cridat molt l'atenció. No em duc massa bé amb el blogger, i em costa molt que estigui com a mi m'agrada, així que vaig decidir fer totes les entrades iguals, encara que m'hagués agradat fer-les diferents. 

En quant al contingut de les entrades del blog, en alguns moments m'ha paregut molta feina, però he de dir que és una assignatura per a portar-la al dia i, per suposat, bona de fer i que t'ompli. Reflexionar sobre les passes que fas al llarg de la teva vida i de la teva carrera, és el millor i, més, si la reflexió que fas és una crítica constructiva, que et servirà per a un futur pròxim. Trobo que se'ns han posat molts d'avantatges i que quasi totes (per no dir totes, ja que ara mateix no les recordo 100%) les activitats han estat molt adequades a l'assignatura i al moment en el qual ens trobem, tant els que fan pràctiques com els que les tenim convalidades (i més si com jo mateixa feim feina en una escoleta infantil). Encara que pensem que sigui una obligació i de vegades ens faci peresa, tot el que sigui per a fer-nos llegir, aprendre, reflexionar, innovar, imaginar, cercar, experimentar... És positiu per a nosaltres i necessari.

Trobo que ha estat una molt bona feina!

Valoració de les competències assolides

Trobo que questa assignatura m'ha fet reflexionar molt amb el què vaig aprendre, amb el què estan aprenent i experimentant els meus companys i amb el què estic aprenent jo ara mateix. 

He adquirit noves competències, sobretot de recerca d'informació, d'identificació dels meus punts forts i febles (que he de dir que moltes vegades em fa ràbia reconèixer els febles i no saber com tornar-los forts o, al manco, menys febles, però els vaig reconeixent), i, sovint, qüestiono les pràctiques que es porten a terme a l'aula.

Crec que és essencial no oblidar-nos mai de reflexionar sobre el nostre dia a dia, sobre què hem fet, si estem satisfets, si ha anat bé el què hem fet amb tots els infants i companys, què podríem millorar, si hi hauria cap manera d'augmentar la dificultat de l'activitat (o disminuïr-la) per a que sigui apta per a altres cicles... Trobo que el què més em crida l'atenció d'aquesta feina (feina perquè és remunerada) és que sempre estem en constant canvi, és a dir, no és com una secretària (no menyspreo a ningú, alerta, només és la meva opinió personal) que cada dia fa el mateix, amb els mateixos papers, el mateix ordenador, tal vegada un programa nou, però poca cosa més. La nostra feina és tant important! De les nostres mans creixen personetes i, justament, a l'etapa més important de la seva vida, on segurament es formarà, majorment, el caràcter. Cada infant és diferent, cada dia és diferent, per això, cada activitat, cada cosa que facem ha de ser diferent i adaptada a cada infant.

Per una altra banda, m'ha costat bastant, al llarg de l'assignatura, anar identificant les competènces, sobretot en casos molt concrets. Però bé, per això estan els companys, per ajudar. He de dir que, ara mateix, en les últimes entrades, cada vegada m'ha anat costant menys identificar-les.

Trobo que la fulla de competències és una fulla que hauríem de tenir a mà sempre, els que vulguem continuar amb la nostra carrera de mestres i seguir treballant, per què així ens assegurarem de fer-ho bé.

Reflexió autovalorativa del nostre Documetal: L'Espai Eivissa

Començaré dient que al final tot té la seva recompensa. Encara que en algunes ocasions el so no ha estat del tot bo, gràcies que teníem a la Sol traduïnt, molt implicada i concentrada, el que no acabava d'entendre's del tot. Avui ha estat el primer dia que pogut veure el nostre documental tot seguit, sense interrupcions (és una manera de dir-ho) i sense pensar en fer talls, o posar-li una imatge aquí o allà... És a dir, que està millor del que hem pensava. Això a nivell audiovisual. I amb això també entra l'elecció de les imatges, les fotografies i dels moments concrets en que la gent parla, perquè teníem moltíssima pel·lícula on parlaven els participants i que, per desgràcia, hem hagut de tallar.

Hem tingut molts dubtes, hem hagut d'anar darrera de la coordinadora de L'Espai molts de dies per a què ens hagafés el telèfon però, quan tot semblava negre, per fi ho vam aconseguir. A més, es va ajuntar el dia de portes obertes, un dia idoni per a gravar (amb el seu permís) les famílies en plena acció. 

Jo no vaig poder assistir al dia de portes obertes, però després de veure els vídeos i d'escoltar a les famílies parlant i contestant a les preguntes i intervenint he pogut treure moltes conclusions amb el treball que hem realitzat. Si aquest treball s'ens hagués presentat d'una altra manera, a classe també haguèssim plantejat moltes preguntes als companys, per a poder realitzar un debat, ja que l'educació "lliure", avui en dia, és un tema que està com "de moda", i que ens interessa a tots; és mes, amb el simple fet de mostrar el documental ja vam tenir alguna que una altra pregunta i ja va haver-hi un poc de debat sense que nosaltres qüestionessim res... No vull saber què haguès passat si ho haguèssim fet!

Des del principi he estat molt emocionada en respecte a realitzar un documental d'aquest tema, ja que el sistema educatiu que tenim avui dia no m'acaba de complaure. Dic això, encara que sigui monitora, educadora i em falti un any i poc (espero) per a ser mestra, perquè si jo ara tingués un fill o filla, em faria por portar-lo a una escola infantil... Estic treballant a una i fa molt de temps que he estat a unes quantes i en totes hi he trobat coses que no m'han agradat gens: massa infants per aula, treball per fitxes, nens obligats a seure tota l'estona (després de grans ens queixem que no es vulguin aixecar del sofà), rutines que no permeten ni beure aigua a qualsevol hora del dia... Jo trobo completament normal i comprensible (el que no entenc és per què no s'ha fet abans) que un grup de pares hagin volgut crear un projecte com aquest, que es basa en l'educació lliure. Tanmateix, no tot és color de rosa, és clar, però de moment estic dient que la proposta, per a mi, va ser la més meravellosa que em podrien haver proposat.

Aquest espai en el què es desenvolupa aquest projecte, tot natural, en mig del camp, és meravellós; tot infant hauria de tenir dret de gaudir d'una educació com aquesta. Ara, el què havíem parlat era que en quant fés fret i/o ploguès... Què passaria amb l'Espai Eivissa? Dia lliure? Tots a la caseta? En un principi diuen que tindríen 20 infants per anar provant, però qui sap si va bé i n'arriben a tenir més... Hi cabrien tots a dintre d'aquella caseta? Hem sembla que tenen tantes ganes de fer coses i de començar ja amb el projecte, que no han pensat amb les coses que nosaltres veim òbvies. Ahir mateix ho parlava amb una amiga, li deia que era quasi estúpit que un arquitecte ni tant sols demanès opinió a un mestre/ o educador/a quan construeix una escola infantil, ja que com a molt, ell o ella poden tenir els seus fills; quants fills es tenen ara? 2? 3? Com a molt, 4?? Realment, un arquitecte no sap què és més còmode per a una educadora en una aula. Quan vaig començar a l'escoleta del Molinar, que encara tenia les tuberies fòra, em van haver de canviar la porta 3 vegades... No és normal... Que a una escola infantil posin portes sense protectors pels dits o les manetes baixes en comptes d'altes, no és intel·ligent. Idò trobo que això els hi passa a aquestes famílies; volen ser tant autònomes que no volen ni deixar-se aconsellar. Hi ha alguns comentaris que sembla que, fins i tot, repudien els mestres, com si fóssin els dolents de la pel·lícula (alerta, és la meva i només meva impresió, no vol dir ni que sigui la correcta ni que sigui el que la pobre dona vulgui dir amb els seus comentaris). Crec que per a algún mestre que hagin vist estressat i cridaner per tenir 25 infants junts, troben que realment no es pot. Jo trobo que 25 infants són molts, però també he vist a educadores Santes realitzar la seva feina magníficament (la meva tutora de pràctiques, com ja he dit mil vegades, per exemple). Trobo que hi ha gent que neix amb vocació i gent amb estrella... La gent que neix amb estrella és capaç de portar una classe de 25 infants sense cridar, sense obligar-los a seure, i realitzant activitats segons els interessos dels infants que, si aquests pares s'informèssin un poc més, veurien que això es diu "treball per projectes" a les escoles. 

Torno a repetir, hi ha hagut pares i mares que, sense ser mestres ni res relacionat amb l'educació, m'han deixat bocabadada, perquè moltes vegades amb amics m'he posat a parlar sobre educació i he hagut de girar-me i marxar abans d'enfadar-me per a no sentir tonteries, però aquí, dins aquest projecte, hi ha persones realment intel·ligents. Per això, si a mi em deixàssin dir-lis alguna cosa, els hi diria que es deixèssin aconsellar, que no tots els mestres són de fitxetes i de seure a la cadira, que seure a la cadira és molt avorrit. També que els infants són infants, i que encara que es basin en el joc, el joc ha de tenir alguna finalitat, algun objectiu, que de segur que el tendrà, però, per assegurar-nos que els infants estan portant un bon desenvolupament, és bo portar un llistat d'objectius i saber si s'estan assolint, sense obligar als infants o imposar-los a realitzar ninguna activitat.

Trobo que aquest Espai Eivissa vol ser tot el contrari al que tenim avui dia a les nostres escoles. Pot ser bo per a alleugerar el que tenim a les aules, però no crec que hagi de ser o blanc o negre. S'ha de conseguir trobar un equil·libri entre les activitats dirigides i l'experimentació i la llibertat d'escollir i fer projectes. A més, un infant amb unes necessitats educatives, necessitarà reforç en algunes caracterìstiques més que en unes altres... Si el deixem que faci el que vulgui, de segur que només voldrà fer el que se li doni bé... Així som les persones, quan una cosa s'ens dóna bé, tendim a repetir-la, i més si hi ha algú mirant! Massa por al fracàs, em sembla que tenim.

Bé, per acabar, trobo que hagués estat positiu per la nostra part, adjuntar, a la gent de L'Espai Eivissa, l'entrevista uns dies abans d'anar a fer-lis la visita, ja que, encara que van dir coses amb molt de sentit i amb molt de pes i conciència, tal vegada ho deien amb un poc de vergonya i/o inseguretat. Donant-lis les preguntes uns dies abans, haguèssim fet que tinguèssin seguretat i que ho preparèssin un poc més per quan anèssim a gravar.

Les meves etiquetes van en relació al treball que he fet personalment, cercant informació i interactuant amb els meus records i experiències. He de dir, també, que he mirat els blogs dels meus companys, tant dels que no comparteixen documental amb mi com dels que sí; volia saber un poc la seva opinió i contrastar ideesm (i he vist que hi ha coses que compartim i coses que no). A partir d'aquí, he pogut arribar a diverses conclusions. Tot i això, no canviaria el nostre documental per res. Trobo que ha quedat genial. Perfecte.

Aprenentatges realitzats amb respecte als documentals i projectes exposats

He de dir, per a començar, que tots el treballs exposats han estat vertaderament un treball meravellós. A més, hem pogut veure, en poques hores, diferents estils d'escoles infantils en una mateixa illa tan petitona com és la nostra i, a més, diferents idees tant innovadores de gent de la nostra classe, de persones tant corrents com nosaltres i que, a la vegada, una volta que ens posem a pensar i a parlar entre nosaltres, de veres podem crear coses excepcionals.

He vist coses que m'han agradat molt i coses que m'han agradat, però no tant. Per això mateix, ressaltaré les què més m'han agradat, perquè no voldria que ningú ho prenés com una crítica, ja que no és la meva intenció. Només resaltaré el qué m'ha semblat més atractiu.

Al documental del Jose, la Priscila i la Iratxe, primer de tot dir que tant de bo totes les escoles infantils poguéssin gaudir d'un espai com el seu. Només ens han ensenyat l'exterior, no puc dir si l'interior és del meu agrat, però ja puc cridar ben fort que si algun dia decideixo muntar una escola infantil, l'espai exterior es semblarà molt a l'escola infantil on ells han estat treballant amb el proposta de millora! L'espai per al descans ha estat idoni, ja que la proposta de l'any anterior és ve que semblava que hi faltava qualcuna cosa, i ells sembla que ho han acabat d'arrodonir. Han fet una mena de "chill out" on els infants ho poden aprofitar com més els hi agradi, i amb materials que no s'espanyaran tant fàcilment. De moment, diuen que ho aprofiten per a saltar, però jo crec que tampoc han tingut molt de temps per a gaudir d'aquests nous materials, és a dir, és un material nou, estan experimentant de totes les maneres que se'ls hi acudeix; tal volta, quan se n'acansin de saltar, ja l'aprofitaran per a descansar! A més, les lones a mode de cabana són fantàstiques! Recordo quan jo era petita que sempre li llevava els llençols a la meva mare per a construïr-me cabanes a la meva habitació, i resguardar-me de tota la resta de persones, era fantàstic! Trobo que dóna moltes possibilitats al joc simbòlic i, el millor, és que no són joguines materials, el millor és que han creat un espai nou, un espai per a la imaginació on cadascú es pot moure com vulgui i experimentar i somiar el que desitgi. Enhorabona!

Per una altra banda, el treball de la Úrsula i la Tanit, el treball realitzat a mà, les manualitat, ha estat preciós. Estic d'acord amb el parlat a classe, que trobo que ha estat de gran valor per a tots: si ensenyem als infants a respectar el material, els infants es desenvoluparan tenint cura d'aquest, si els "amollem" així com així de cara al material i al seu aire, sense posar límits i sense tenir una observació contínua d'aquests, els valors com el respecte cap al material no s'aconseguiran. Però és una cosa que s'ha de treballar en tots els àmbits de l'escola (i amb les famílies), no es val només tenir cura del material de cartró perquè és més sensible, no, s'ha de tenir cura fins i tot de les cadires, ja que han de durar molts d'anys! És a dir, hem de ser capaços de transmetre una sèrie de valors als infants per a què sàpiguen transmetre'ls en diferents situacions, no només en unes poques. 

Ara, pensant en aquestes propostes de millora, he volgut recordar la meva a la escola infantil de Palma, Ciutat Antiga, on vaig realitzar les meves pràctiques, i no el recordo... Em fa molta llàstima, però tots aquests documentals em portaran a obrir carpetes del meu ordenador antigues i a llegir propostes que, crec recordar, anaven lligades a una sala de psicomotricitat situada al tercer pis de l'escola, no gaire adaptada als infants de 1-2 anys (no direm res dels nadons) i un poc estressants per als de 2-3, que estaven a la planta baixa. No recordo quina va ser la proposta que vaig realitzar amb les meves companyes però, torno a repetir, que ho cercaré. Tanmateix, com el que parlàvem avui, he de dir que he anat un parell de pics a veure la meva antiga tutora i l'escola infantil estava com sempre (amb la diferència que ara les educadores s'han mogut a l'escola infantil del Molinar i les educadores del Molinar s'han mogut a Ciutat Antiga, tot ve arrel de queixes que no venen a compte). Però deixant a banda això, amb respecte a les nostres propostes de millora, jo volia dir que de les nostres no se'n va portar ninguna a terme. Em fa llàstima perquè, de vegades, sembla que les practicants estem allí per a treure feina a les educadores que tant estressades van a les seves aules amb tants d'infants i tanta feina per a fer i que no dónen a bast, i nosaltres feim la feina de classe, la presentem, els hi agrada molt i es podria realitzar en un món paral·lel i, com hem dit avui al seminar, es queda guardada en un calaix. Tant de treball i tantes bones idees tancades guardant pols. Em fa sentir molta llàstima. Esperem que vagi canviant poc a poc.

En quant a les etiquetes que he escollit, he cercat ajuda en altres blogs d'altres companys, així com el fet d'haver reflexionat sobre les bones pràctiques, tant meves (d'ara i abans) com de la resta i també he pogut fer conclusions amb la informació que m'han aportat els companys a classe, amb les seves propostes de millora i els seus documentals. I per últim, trobo que, a partir de les imatges, he sabut identificar les raons per les quals es proposaven les millores a les diferents escoles infantils.

Documentals a la xarxa de 0-3 anys

El que presento a continuació és un recull de diversos documentals que tracten de diversos temes amb respecte als infants d'entre 0 i 3 anys. He de dir, però, que no n'he triat cap d'especial; només m'he basat, en la seva el·lecció, en què la seva duració fós, mínimament, apropiada. Això ho he fet perquè no em vull centrar en un tema en concret, vull investigar diversos documentals diferents i parlar sobre el què hi apareix, indistintament del tema que tractin.

El primer que he trobat i que m'ha atret pel seu nom ha estat el de la "Higiene en infants de 0 a 3 anys". El seu link és http://www.youtube.com/watch?v=Jp46IuufekY i, encara que sigui un documental curt, és bastant concret amb el que vol dir. Hi apareix una dona, que crec que és metgesa, explicant quina és la manera correcta de cuidar la higiene personal dels infants d'aquestes curtes edats. Ho fa amb una claredat molt gran i bona, encara que m'ha paregut un poc avorrit i per a un públic molt concret; parlava dels pares com a terceres persones: "això ho han de fer els pares", i, en el meu cas, tal vegada, hagués dit: "això ho heu de fer els pares", dirigint-me a ells, com si sabés que m'estan mirant. Bé, a més tal vegada ho hagués fet més visual, amb imatges, tant fotogràfiques com de vídeo, ja que només sortia ella parlant i lletres, i en algunes coses hagués estat bé com una mare, pare o metge realitzés la neteja del cordó umbilical, per exemple. Torno a repetir, però, que el contingut ha estat prou complet. 

En aquestos casos, trobo, si la part audiovisual no enganxa, per molt que el contingut narrat sigui bo, el receptor no captarà tot el missatge.

Un altre documental que m'ha deixat un poc estranyada, ha estat el de "Splendi, estimulación temprana", http://www.youtube.com/watch?v=Ga3KFZ9RzM4. És un documental sobre una organització que proporciona serveis formatius i educatius, segons diuen, d'excelència per als infants. He escollit aquest vídeo perquè en un principi semblava un documental; a mi no em quedava molt clar què era aixo de Splendi, fins que ho he buscat a Google i he trobat la pàgina web on ho explicava, però en un principi aquesta mena de documental explicava les fases evolutives dels infants, molt concreta i detalladament, amb quin tipus d'ajuda se'ls pot proporcionar per al seu favorable desenvolupament. A més, que també proposen pautes a seguir en quant hi ha infants que presenten qualque tipus de dificultat, encara que de seguida t'animen a que el portis als seus serveis. En quant a la manera de realitzar el documental, per a la finalitat que el volen l'han realitzat molt bé, ja que han recurrit a l'ajut d'altres pares que han fet "propaganda" dels seus serveis i s'han sabut vendre bé. Han posat imatges d'infants molt feliços a les seves instal·lacions mentre ells explicaven el seu desenvolupament i les seves necessitats en cada etapa. La única cosa que no m'ha agradat gaire ha estat la manera de començar el documental, amb aquella música i les lletres que van massa ràpit. Tal volta ho podrien haver llegit en veu alta, ja que jo he mirat un moment a una altra banda i ja no m'ha donat temps d'acabar de llegir-ho. En general, però, m'ha semblat bastant complet.

Per últim, l'altre documental que he escollit és el de "El desarrollo cognitivo del bebé", http://www.youtube.com/watch?v=vRalfk5KFVw. Bé, he de dir que estic molt contenta d'haver cercat un poc més a fons amb el darrer documental que volia que surtís al meu blog, ja que volía que fós un poc més professional i de més duració.
Aquest, em recorda bastant a alguns documentals que vam veure a l'assignatura d'Autonomia personal, quan vaig realitzar el FP d'Educació Infantil. La veritat és que està molt ben muntat: les imatges corresponen totalment amb el que la veu de fons explica, que per cert, és una veu molt dolça i atractiva. S'utilitza el llenguatge senzill, o sigui, penso que està dirigit a qualsevol públic; inclús es fan algunes bromes senzilles i dolces relacionades amb els nadons i amb la fase evolutiva en la què es troben que fan més tendra l'escena.
Per una altra banda, però, una cosa que no m'acaba d'agradar, és que quan s'expliquen els comportaments dels nadons en algunes de les proves que es van, de percepció, tal vegada, la veu que parla explicant, ho fa massa. Possa paraules exagerades quan surt la imatge d'un nadó, m'explic: "el bebé está encantadísimo...", per exemple. He de dir, però, que encara que a mi, que estic estudiant Educació infantil, em sembli una manera absurda de suposar coses que no sabem (perquè hi ha imatges en les què jo no comparteixo el sentiment del nadó segons el seu gest amb el que diu la veu en off) i el que passa en realitat, és una manera de donar-li més intensitat al documental. Si et deixes emportar totalment pel que et diuen, sense analitzar-ho, la realitat és que t'atrapa i no vols parar de mirar-lo. M'ha passat a mi, que l'he anat aturant per apuntar-me certes coses, però en un principi no ho volia fer perquè volia saber què anaven a dir després.. Però com em perdia detalls, he hagut d'anar aturant el documental.
Fer suposicions sobre situacions determinades, encara que sigui arriscar-se molt, si es tenen els permisos, dóna consistència al documental. És a dir, hi ha una escena en què una nena no vol (la veu en off diu que no sap) agafar un objecte per a descobrir l'altre; si jo haguès d'analitzar la situació, per com s'agafa a la mare, diria que el que no vol és que la Doctora de l'experiment se li acosti; en canvi, la veu en off es dedica a dir que els infants d'aquesta edat no saben fer tal cosa. I després, posen a un infant que té un mes més que l'anterior i que, pel seu caràcter (torno a repetir que és la meva opinió), agafa la bossa i l'objecte.
Treballo a una escola infantil, i encara que ens haguem de regir per unes característiques evolutives comunes enquadrades en uns marcs temporals, cada infant és diferent, i no ens podem regir pel que diu un sol infant. Pot ser que aquestes conclusions les hagin tret després d'haver fet molts d'experiments i per això estan tant segurs de donar aquests resultats, però jo només analitzo el què m'han mostrat, perquè el meu pensament crític s'ha posat a la defensiva des de fa un parell d'anys (els que estudio aquesta carrera); a tot li he de cercar un per què i una raó.
Tot el documental segueix més o menys d'aquesta manera, però torno a repetir que és molt interessant i molt complet tot el que s'exposa en aquest. Ara mateix li acabo de passar el link del documental a la meva parella, perquè em sembla que els continguts i els "mini experiments" són molt interessants de veure i de comparar amb la realitat si tens algun amic o familiar amb infants, perquè al final te n'adones que segurament va en concordança amb els infants que tens a la vora.
Tal vegada m'hagués agradat que s'haguessin aturat a comentar que cada infant té un moment evolutiu propi i que no ve d'un mes o dos, que cadascú ha passat pel mateix però en diferents moments de la seva vida. Com a educadora, una cosa que he aprés en 6 anys (també som monitora de temps lliure) és que els pares es preocupen per qualsevol cosa relacionada amb els seus infants, cosa molt comprensible, ja que són la seva vida. Per això mateix, una dada com aquesta no la podem deixar sense dir, perquè podem provocar preocupacions innecessàries.

En quant a les meves etiquetes, he escollit aquestes competències perquè trobo que he cercat informació, tant a la xarxa com als blogs dels meus companys quan m'he vist perduda. A més, ja he dit que des de fa un temps he tornat molt més crítica, cosa que em fa la vida personal un poc més difícil, però a nivell intern em sento molt millor. I veure les coses amb un aspecte crític no significa veure-les dolentes, sinó comprovar la seva fonamentació i bases.

Presentació del documental L'Espai Eivissa

Des del primer dia que se'ns va donar la possibilitat de fer un documental sobre qualque cosa relacionada amb l'educació, una de les companyes, la Sol, ja es va aixecar de la cadira i, amb una mena de llum al cap, va dir que ja sabia exactament com volia, i sobre què volia, el documental. En aquest semestre ens seiem juntes, així que m'ho va explicar i em va encantar, no va fer falta parlar més. Vam captar al Vicent, que teníem al davore, i vam montar el nostre esquadró sobre una mena d'educació a l'aire lliure i a la naturalesa. Als pocs dies ja es va omplir el grup amb l'Edu i la Merche, i el grup va quedar molt molt complet, ja que tothom ha aportat molt.

Trobo que ha estat una experiència molt maca de viure i molt interessant d'ensenyar a la resta de companys. Tant de bó poguèssim ensenyar a la resta de gent per a movilitzar a tothom a favor de l'educació, per a que tothom prengués consciència de l'educació dels seus infants, ja que no és la primera vegada que sento que és responsabilitat del mestre. 

En aquest cas, aquests pares tenen molts de racons i prou organització entre ells i elles, encara que tal vegada es recolzen poc en les normes. Si puc donar un poc la meva opinió personal en aquest, el meu blog (cosa que no he fet a ninguna altra banda) he de dir que no trobo que les coses hagin de ser blanc o negre. Jo crec que el més difícil és trobar la mescla de colors perfecta per a cada infant, no existeix el mateix color per a tots, i la nostra feina és experimentar amb els colors.

A més a més, despres de realitzar el documental... Més ben dit, després de cada dia que quedavem per a treballar, parlavem entre nosaltres i ens sorgien dubtes sobre si aquest grup de pares i mares estaven prou preparats o no per a dur a terme un projecte de tal magnitud. La idea és asombrosa, i l'espai increïble, però tal vegada subestimen el treball dels mestres a les escoles.

Trobem interessant totes les idees que tenen aquestes famílies, i les crítiques cap a l'educació actual, personalment, la majoria les comparteixo, però, també he de dir, que un pare o una mare que està avesat a estar només amb els seu fill o filla (o com a molt fins a tres), li serà realment difícil treballar amb 6 infants. S'han d'establir unes normes de grup; vejem la nostra societat, per exemple; nosaltres ens regim per normes establertes, i les hem de seguir per a una bona convivència, trobo que aquestes famílies estan molt emocionades per a ajudar a aquests infants a desenvolupar favorablement aquesta convivència, però tal vegada els hi faríen falta recursos, recursos humans, com algú amb experiència. 

En el nostre documental recollim la il·lusió d'unes famílies per a fomentar una bona educació pels seus infants, volem transmetre aquesta lluminositat als ulls que, tal vegada, alguns mestres han perdut al llarg de la seva carrera docent, volem mostrar que, al contrari del que pensen molts educadors, les famílies sí que s'impliquen amb l'educació dels seus infants, es preocupen i hi volen aprendre per a participar-hi.  El nostre documental és ideal per a demostrar-ho. Vos convidem a què el mireu!

Per acabar, les meves etiquetes es basen en la reflexió sobre el documental que hem realitzat, encara que durant el procés d'aquest hem hagut de recòrrer a algunes preguntes d'altres apartats per a relacionar continguts.

Comentaris de bones pràctiques

En els següents links trobareu els meus comentaris, no massa crítics, de les bones pràctiques dels meus companys. Molts d'ànims a tots i totes, que això està quasi fet!

NACHO: http://elstamborsreflexioiinnovacio.blogspot.com.es/2013/05/una-bona-practica.html?showComment=1369325715464#c9168379706296750326

PAULA: http://paulareflexioinnovacio.blogspot.com.es/2013/05/una-bona-practica-la-meva-escoleta.html?showComment=1369327072288#c7650005758825271174

TANIT: http://tanit-reflexioinnovacio22023.blogspot.com.es/2013/05/una-jornada-la-meva-escoleta-reflexions.html?showComment=1369332342903#c7556878318014389190


Les meves etiquetes són poques, però crec que he fet bon ús d'elles. Trobo que amb aquest exercici m'he obligat a estar una bona estona atenta, llegint el què fan els meus companys en altres escoles, i comparar-ho amb el què faig jo i així, poder veure les diferències i comprovar quines són les meves mancances i si tenc qualque punt fort i/o feble. M'ha agradat especialment realitzar aquest exercici.

Guió del Documental L'Espai Eivissa

En un principi, vam començar a fer moltes preguntes que ens agradaria saber per a nosaltres mateixos, va ser com una pluja d'idees. Va ser molt complicat posar-les en ordre i agrupar-les per a què el guió tinguès sentit. A més, no volíem atabalar els pares i les mares que formen part d'aquest nou espai i volíem que resultès didàctic i senzill, a més que l'ambient també havia de ser el més còmode possible. El que va resultar va ser:

• Quines són les idees principals en les què es basa aquest projecte?
• Quines carències penseu que té l'educació formal actual?
• Vegeu aquest projecte com una alternativa o com un complement a l'educació formal?
• Què pot aportar aquest projecte al sistema educatiu actual?
• Quines matèries es dónen al projecte? Quins horaris teniu?
• Quins recursos didàctics i material didàctic utilitzeu al centre? Amb quines instal·lacions compteu?
• Quina és la finalitat del projecte?
• En quin model educatiu vos heu inspirat per a realitzar aquest projecte?
• Quins problemes organitzatius heu tingut? Quan neix la idea?
• Quina capacitat d'infants teniu?
• Edat d'infants als que va dirigit el projecte
• A nivell d'organització del centre, qui és el que fa la programació de l'aula? I el projecte de centre? Teniu projecte curricular?
• En què es fonamenta aquesta corrent pedagògica?
• Com tracteu la integració dins del projecte? Amb quins recursos compteu per a treballar amb infants amb NEE?

Possibilitats educatives d'un documental

Trobo que la realització i/o visualització de documentals ens ofereix un ventall molt obert de possibilitats, entre elles les educatives. Això és degut a que, amb el temps, hem anat evolucionant, juntament amb les tecnologies, això fa que l'ensenyament que vagi acompanyat d'ajuda audiovisual sigui molt més didàctic que aquell que no el porta.

En aquest cas, els documentals que hem de realitzar són una mena d'investigacions, per a donar informació sobre un tema en concret, per a ensenyar a la resta de companys una cosa que nosaltres volem. Ho podem traduïr a l'escola: es pot recórrer a l'ajuda de documentals, en algunes ocasions, per a ajudar a complementar informació sobre temes que volguem explicar. Està clar, però, que en aquest cas només hem realitzat el documental perquè hi apareix tota la informació que necessitem que hi aparegui i perquè és la que ens han demanat. Per una altra banda, però, a l'escola no ens bastaria, ja que solen aparèixer preguntes típiques dels infants, de les persones vives que tenen interessos, que un documental de mitja hora no pot abarcar. Per a això mateix està el mestre, per a utilitzar el documental com a ferramenta de classe, com a mitjà per a ensenyar, no com a veritat immutable.

A més, els mestres i educadors som creatius i pensadors, podem fer que els infants es contestin ells mateixos i investiguin i cerquin la seva pròpia solució. Aquesta manera de raonar és fantàstica!

En aquesta entrada, les competències es basen en el procés d'ensenyament-aprenentatge, concretament en els punts febles i forts en quant a les seves capacitats i competències professionals. Segons el material que escollim els mestres, afavorirem aquest procés. A més, l'autoavaluació és imprescindible, ja que amb ella sabrem si hem de canviar la forma d'ensenyar que estem utilitzant, i així millorar.

Diversos tipus de jornada

He treballat a 4 escoles infantils diferents, i a totes he de dir que les jornades es diferencien de molt poc. No deixen de ser infants de 0 a 3 anys, amb les mateixes necessitats bàsiques i on els centres infantils es basen en el mateix currículum. Així, doncs, el poc que es pot diferenciar són les activitats, més o menys dirigides, i la durada d'algunes rutines, però, bàsicament, l'horari és el mateix. Es resumiria en:

- Assamblea

- Esmorzar

- Higiene

- Activitat

- Pati

- Higiene

- Dinar

- Activitat lliure / Descans

- Sortida

Bàsicament, aquest ha estat l'horari de tots els centres on he estat.

Una altra cosa és la disposició de l'espai. Hi ha centres que volen aprofitar fins el darrer racó del seu centre. No ho trobo lògic, ja que els infants tenen unes necessitats d'il·luminació, acondicionament, aire, espai i seguretat que no qualque habitació les pot donar. També he vist molts de canviadors a mode d'habitació amb vidre, que és actualment com l'escola infantil en la què estic treballant. Doncs bé, en l'escola infantil on estava treballant abans els canviadors eren simplement uns mobles a mode d'armari amb una banyera a sobre, sense vidre, ni pared ni res, podies parlar amb els infants, eres a la mateixa aula, no hi havia separacions. Trobo que aquest és el millor model de canviador, no hi ha necessitat d'una separació a mode d'habitació per al canviador. 

Per una altra banda, els espais destinats a altres rutines, tipo psicomotricitat i el menjador, han de tenir un espai que només sigui per a això. Trobo que és important tenir espais fixos, que els infants identifiquin l'aula de psicomotricitat amb el moment de llevarse les sabates i posar-se els calcetins, el menjador amb el moment de rentar-se les mans, estar assaguts i tranquils i menjar, així com el pati el moment de cridar i còrrer, com si tornèssim bojos. És important que cada lloc tingui la seva finalitat i la seva identificació i que no es confonin, i, baix la meva opinió, sobretot en edats on es poden confondre tant.

Per a acabar, he de dir que jo vaig ser una de les educadores que va "obrir" l'escola infantil del Molinar, a Palma. Hi vaig entrar quan encara hi havia tuberia a fóra del terra. Estava molt emocionada, ja que m'havien escollit a mi per a treballar-hi. El que no em va agradar és que essent una escola nova, tenia errors d'escola vella, com els poms baixos (jo tenia un infant amb síndrome de down que un dia quasi se me va escapar al carrer) o portes sense protector pels dits. I em digueren els constructors que els arquitectes no demanen opinió a la gent que hi treballa... Com pot un arquitecte saber quines necessitats tenen els infants si no ha treballat mai amb 20 infants a la vegada i no sap que pot ser més còmode? Aquest va ser el meu gran dubte d'aquell any.

Cas similar al de la Susana

Em trobo al pati de l'Escola Infantil on el pati està dividit en bastants espais. Les dues classes de 2-3 anys es troben juntes al mateix espai, en canvi, les dues classes de 1-2 anys estan separades en patis diferents, degut a la seva diferència d'edat. 

Jo estic amb els infants de 2-3 anys. En aquestes classes passa el mateix que en les de 1-2 anys, hi ha una classe en la què els infants són més grans i una altra en què són més petits, encara que al pati estan tots junts. Doncs un dels infants se m'apropa plorant, dient que un altre li havia pegat. Per molt que costi de creure, en una altra ocasió, de segur que abans de consolar aquest infant, haguès anat a renyar al primer que havia pegat, però aquell dia, tal vegada m'havia aixecat amb un bon sac de paciència, vaig decidir acariciar i besar a l'infant que plorava desconsoladament perquè li havien fet mal.

L'altra, seguia jugant, però jo sabia que esperava que jo anès a escridassar-lo. En canvi, m'hi vaig apropar i em vaig assaure al seu davant, posant-me a la seva altura. Li vaig preguntar que què havia fet, però no em va contestar. Li vaig demanar si li havia fet mal a un company i aquest nen va mirar al company, que era per allà a prop. Després d'una llarga espera, li vaig fer un "mmmm?", i em va fer que sí amb el cap. Li vaig preguntar si a ell li agradaria que li féssin mal o si no preferiria que li diessin les coses, millor amb paraules que amb les mans. No em va dir res. Li vaig preguntar si volia que un company li peguès, i em va dir que no, i desprès li vaig demanar si trobava que al seu company li havia agradat que li peguès... Per fi, em va contestar que no, amb la veu. I li vaig preguntar que què pensava que havíem de fer, després de fer mal a un company, i em va dir que no ho faria més i que donar-li un petó.

Bé, aquell dia vaig tardar més de 15 minuts en fer una cosa que quasi sempre solucionem en 2 minuts, però la meva satisfacció va ser màxima. El meu somriure va durar tot el dia.

Creences de la mestra

Les meves pràctiques, torno a repetir, les vaig realitzar al CEIP Ciutat Antiga. La meva tutora es deia Elisa i crec que no he trobat, encara, ningú, que l'hagi superada com a mestra. Només tinc una paraula que la defineix: espectacular. Ella creia de veres, en el fons del seu cor, que els infants des de petits, ens entenien, que aprenien moltíssimes coses, i no només normes i rutines com molta gent pensa. La seva intel·ligència creeixia enormement, sobretot en aquestes curtes edats. La prova està en que ha estat la única vegada en que he vist a algú fer activitats dirigides amb nadons, del tipus pintar amb les mans amb tots els colors que puguin i vulguin, experimentar amb diferents tactes, olors, gustos, asseure'ns tots, un al costat de l'altre, per a escoltar un conte que explica la mestra. La majoria no havien fet l'any, encara, i la majoria realitzaven totes les activitats. La Elisa no aixecava mai la veu, quan els infants necessitaven que els agafessin a coll o els hi donèssin besades o abraçades, ella ho feia perquè considerava que un infant si ho demanava era perquè ho necessitava de veres, explicava les coses abans, durant i després de fer-les, com per exemple les activitats, el canvi de bolquers, l'hora de menjar, de dormir... Els infants sempre sabien què anaven a fer i què venia després. Als pares els hi parlava completament clar: molt dolça i delicada, però sempre deia el que havia de dir, ja que solia ser el millor per a els infants, com si l'hora d'anar a dormir no era massa tard, per exemple.

Tothom hauria de tenir una "Elisa" que el guiès a l'hora de fer la seva carrera professional, ja sigui al món de l'educació o a qualque altre àmbit.

En el meu cas, les etiquetes que he identificat es refereixen al meu propi procés de construcció del meu propi aprenentatge com a educadora, com a ensenyant, com a aprenent dels infants. Reconèixer en quines situacions he de millorar perquè no he sabut actuar correctament o de contrastar hipòtesis que m'havia proposat en un principi i no sabia el seu resultat.

DAFO

El meu anàlisi el realitzaré en base a l'escola infantil (PMEI) Ciutat Antiga, que és on vaig realitzar les meves pràctiques quan vaig fer el FP d'Educació Infantil ara fa 3 anys enrera.

Sobre les Debilitats, dir que moltes de les educadores que hi havia en aquell moment, feia molts i molts d'anys que exercien la professió i, tal vegada, estaven un poc cansades. Això ho vam notar totes nosaltres (les practicants) perquè un parell d'aquestes ens van quasi amenaçar amb què no ens atraquèssim ni a les seves aules ni als seus infants; però només van ser una o dues d'unes 15. A més d'això, la figura de les practicants tal vegada estava un poc distorsionada ja que algunes educadores, desbordades per la feina, venien a la nostra aula (no estem parlant de les nostres tutores, per suposat, ja que aquestes ens tractaven, parlant sobretot en el meu cas, com a iguals) per a què les ajudèssim, sobretot, amb els àlbums de final de curs.

A més d'això, una altra Debilitat, podria estar que els nadons (de 0 a 1 any) i els infants de 1 a 2 anys es trobaven al pis de dalt. Això es feia (ho vam preguntar a la coordinadora) perquè les aules estaven millor acondicionades per aquests infants, i perquè (sobretot) els patis eren balcons grans que es podien comunicar entre ells; llavors, quan tots sortíem al pati, teniem l'oportunitat d'obrir les portes (que a nosaltres ens arribaven pel pit, més o menys) i així, estar comunicats, des dels nadons de 0 anys fins els de 2. La inconveniència, però, es trobava en què els pares havíen de carregar per les escales als menuts que no caminaven i, si ho fèien, podrien trigar molta estona arribar a dalt; hi havia pares que no soportaven la lentitut dels seus infants pujant d'un en un els escalons. Això limitava l'autonomia, tot s'ha de dir. A més, quan hi havia activitats comunes de tota l'escoleta, era necessari que les ATs i les practicants, a més d'alguna que una altra educadora, anéssin a les aules de dalt a ajudar amb els nadons i els caminants grans i petits (com els hi deien) per a posar-los en cadiretes o portar-los a coll, per a baixar-los a baix (per a alguna representació escènica, per exemple). Era molta feina, però era la única manera d'aprofitar l'espai de l'edifici.

Per una altra banda, les Amenaces al voltant del centre, a l'entorn, sobretot era la civilització. Vam poder acompanyar als infants de 2-3 anys d'excursió, i estavem aterrades en el moment d'embarcar i desembarcar a l'autobús (només a l'entrada de l'escola infantil). La gran quantitat de trànsit i la falta d'un espai per a què l'autobús aturés i els infants no haguèssin de baixar de l'acera, era molt perillós. 

Una altra amenaça, que podria algun dia arribar a influïr a l'ambient de l'escola infantil, però que mentres nosaltres hi vam estar no va passar, és que està situada en una zona on (suposo) per punts, els hi toca a molts d'immigrants. Vaig estar enamorada de cada infant que tenia a la classe, i només tenia dos mallorquins de 7 que éren en total, però trobo que l'ambient condiciona molt la manera de treballar, i si la tutora hagués tingut una altra actitut, i la directora també, pot ser hi hagués hagut problemes amb els infants, ja que n'hi havia molts que venien bruts, o no portaven el material necessari, i no recordo quines circumstàncies més es donaven, però la tutora ho sabia resoldre sense que els pares es poguèssin ofendre. També és veritat que no hi havia, moltes vegades, una assistència molt continuada, amb alguns infants. D'això s'encarregava la directora, amb un gran do de parla i de convèncer la gent. No crec que una cultura sigui millor que l'altra, només penso que la mescla de moltes cultures pot portar a mals entesos si l'educadora no té "don de gentes".

Les Fortaleses de Ciutat Antiga, per a mi, han estat la seva aparença tant gran i la seva gran quantitat de materials. A més, el mateix que he dit abans que podria ser una debilitat, que les educadores portaven molt de temps (algunes), doncs dic el mateix per a les Fortaleses (les que no corresponen a les Debilitats). Vaig veure molta gent vàlida, però com la meva tutora, la Elisa, i com la directora, la Rosa, ningú. Mai havia vist una educadora, que també era mestra, que no aixequès la veu ni una sola vegada mai en tres mesos que vaig estar allí. Va estar increïble. Si m'ho conten, no m'ho crec. La manera de parlar amb els nadons, de relacionar-se amb els pares i mares, de ser sincera i transparent, de sempre dir el què és, sense donar mil voltes però sense ferir a l'altra persona... Trobo que això no s'ensenya, però que si ho vols aprendre, pots. La Elisa va estar de baixa un parell de setmanes per culpa de l'esquena, i la vaig anyorar molt. Els infants van canviar radicalment amb la AT que la substituïa. Jo la trucava per telèfon demanant-li que perfavor es cuidès, que la necessitava. Un 10 de persona. I com diu el dit: "Dios los cría y ellos se juntan", la directora, la Rosa, té una filla (i un fill) que en aquell moment no arribava als 12 mesos, així que anava a classe amb la Elisa (i això que hi havia dues classes de nadons. Així que sovint teníem a la Rosa a la nostra aula. És una dona molt oberta, i amb la veu forta, fins aquí, tot al contrari que la Elisa. A la Rosa li agrada agafar als pares i a les mares i parlar amb ells de forma personal, entendre'ls, poder ajudar-los, però també sap quan hi ha pares i mares que no fan ses coses bé perquè no els hi dóna la gana, i ho diu d'una manera que se'ls hi podria caure la cara de vergonya, i que no els hi queda una altra que baixar el cap, somriure (perquè irremediablement la Rosa et fa riure sempre) i donar-li la raó, ah!!!!! I demanar disculpes a qui sigui, però demanar-les. Les Fortaleses de Ciutat Antiga? Sens dubte, la Elisa i la Rosa.

I, per acabar, les Oportunitats d'aquesta escola infantil on vaig realitzar les meves pràctiques podrien coincidir, com ha passat abans amb les fortaleses, amb les Amenaces. És a dir, estar tant a prop de la civilització, en concret, al centre de la ciutat, et proporciona molts de recursos, sobretot sortides. Això faria a l'escola infantil estalviar en transport públic, per exemple. Encara que siguin molt petits, es poden enfocar de cara als infants de 2-3 anys, igual que les excursions, que també només estaven destinades a aquestes edats. Per aquesta mateixa raó, a l'estar cèntrica els usuaris d'aquesta escola infantil hi poden arribar a peu o en autobús. L'aproximació a la civilització fa que tinguem, d'alguna manera, més fàcil l'accessibilitat als recursos que tinguem més a prop.

Descripció d'una observació

En un principi, m'estava costant molt trobar una situació contreta per a explicar, ja que en tinc moltes! I sempre, amb les companyes, les comentem i riem, o expressem les preocupacions, els dubtes, els logres i alegries, i de més.

Finalment, he decidit escollir una situació que em va fer enormement feliç a l'escoleta de Ciutat Antiga on vaig fer les meves pràctiques, a Palma, fa uns anys.

Em va tocar l'aula de nadons, encara ho recordo; érem 4 practicants que anàvem a aquella escoleta, i totes volíem 2-3 anys. Només hi havia una aula de 2-3, una d'1-2 i dues de nadons. Ho vam haver de fer a sorts, òbviament, per a què fos just. Bé, doncs em van tocar es nadons. Ara em fa vergonya, però em vaig enfadar bastant, perquè de les quatre, jo era la única que havía treballat amb infants darrerament, feia 4 anys que estava en escoles d'estiu, menjadors i fent de cangur, però la sort és la sort.

Una vegada dins la classe, la meva tutora semblava molt callada i sèria... Jo estava morta de por. Dia rera dia, però, aquella dona, anava agafant més confiança amb mi, anàvem agafant més complicitat fins que va acabar semblant que érem companyes. Em va ensenyar a canviar bolquers (cosa que m'aterroritzava molt!), i no m'ho feia fer mai, li havia de demanar, li sabia greu, perquè deia que jo no era la seva esclava... Pobre, tenia por de carregar-me de feina!

Bé, a la qüestió, concretament, hi havia una bebé negreta d'uns 8 mesos, de nom Maella. Era molt grassoneta i presiosa. Aquesta nena quasi no sabia ni estar assaguda, semblava que li feia un poc de peresa. Era lenta en els moviments, li agradava molt dormir, reia molt i era molt carinyosa. La Elisa (la meva tutora) sempre deia que li agradaria passar més temps amb ella per a ajudar-la a arrossegar-se per a que fés fortes les cames, i li vaig demanar si jo podia passar més temps amb ella que amb els de més, però només als moments morts, com als patis; ella em va contestar que sí. Així doncs, vaig començar a passar tot el temps possible amb la Maella: la motivava amb joguines, la cridava per a que vingués amb mi, li posava les joguines  ni prop ni lluny (prop per a que hi pogués arribar, però lluny per a que hagués de moure's un poc per a agafar-la) i em posava molt contenta quan l'agafava. Poc a poc es va començar a quedar molt estable assaguda i ja s'arrossegava bastant còmodament.

Un dia, però, em vaig emocionar perquè mentre la Maella i jo jugavem a veure si venia amb mi per a agafar la joguina que jo tenia, ella, en arribar on era jo, va posar tot el seu pes damunt la seva cama i poc a poc es va anar aixecant... Es va posar dreta!!!!! Va ser increïble! No m'ho podia creure, vaig plorar i tot! Ha estat una de les escenes més maques de la meva vida! La Elisa va venir rapidíssim, ja que estava al pati amb els altres infants i li va fer la primera fotografia per a ensenyàrse-la a la seva mare quan arribès (per si no es posava dreta de nou).

En quant va arribar la mare de la Maella, la Elisa li va mostrar i li va dir tota la feina que jo feia amb la nena; la mare m'ho va agraïr molt. Va estar una sensació meravellosa. La Maella va trigar una setmana a donar les primeres passes; no ho oblidaré mai.

Competències professionals

Amb respecte a les competències professionals que estem treballant a l'assignatura, les que se'ns han donat a mode de document de recolzament per ajudar-nos amb la nostra feina d'investigació i experimentació (aquesta, personalment, és la meva, ja que tenc les pràctiques a l'escoleta infantil convalidades). Trobo que aquest document em fa adonar-me de les competències que faig servir a l'hora de treballar amb l'assignatura, de recordar les meves pràctiques o, fins i tot, quan estic treballant al menjador escolar on estic als mig dies. També, però, és una molt bona manera d'autoavaluar-me, ja que amb el simple fet de fer la meva presentació amb l'entrada anterior i ja haver hagut de cercar, d'entre les competències, quines eren les que estava utilitzant per a realitzar-la, ja m'he donat compte que n'hi havia que no estava fent servir. I penso que és molt important que, encara que no les utilitzem totes a la vegada, si que ho facem sovint, que no siguin oblidades, que anem fent memòria d'aquestes, facem el que s'anomena un "reciclatge", ja que aquestes competències són les que ens recorden constantment la nostra formació (i ens segueixen formant) com a mestres i persones, ens recorden els nostres valors, ens deixen seguir aprenent i mirar positivament cap en davant, fent una construcció positiva de nosaltres mateixos. 

La meva presentació

Primer de tot, vull fer una petita introducció de com he arribat fins aquí. Aprofitant l'activitat de "El riu del nostre aprenentatge", ho penjaré al blog, amb les meves reflexions i tot.

Març 2006

Faig el curs de monitora de temps lliure.

No el volia fer, però les meves amigues em van “obligar”. Avui en dia, els hi vull donar les gràcies, és el millor que ningú ha fet per mi; sense aquest curs, i les pràctiques d’una setmana en un campament amb infants, crec que, tal vegada, no hagués descobert mai la meva predisposició per a treballar amb infants.

Setembre 2006

Començo a treballar a un menjador escolar i, a més, a cuidar nens per les tardes (del propi menjador).

Estic molt emocionada i asustada, mai he treballat tota sola amb infants. Però... sorprenentment, no se’m dóna tan malament!

Setembre 2008 

Em decideixo a fer el FP d’Educació Infantil a l’institut de Sant Antoni.

No estava estudiant res que m’omplís, només m’omplia anar a treballar amb els infants del menjador i amb els infants que cuidava per les tardes, així que vaig provar d’apuntar-me, perquè treballar amb nens i nenes era, realment, el què volia fer tota la meva vida. 

Agost 2009 

M’entren ganes d’anar a Palma per acabar el FP; allí viu una de les meves millors amigues.

Necessitava un canvi d’aires a la meva vida, i, no sé per quina raó, aquest any, al mig dels meus estudis, vaig sentir que era el moment. Vaig demanar a Palma de fer el trasllat i em van acceptar a l’Antoni Maura. Va ser emocionant! No m’esperava gens que m’agafessin en mig del curs escolar.

Gener 2010 

Vaig començar, en les meves tardes lliures, a anar a Son Roca de voluntària, a un projecte socioeducatiu que s’anomena Naüm, per a ajudar a donar repàs a infants d’edats entre 6 i 12 anys; aquests tenien (i tenen) necessitats socioeducatives, com el nom del projecte indica. També es fan activitats lúdiques.

Crec que, anar a Son Roca, ha estat el millor que he fet en la meva vida. No he rebut ni un duro, però ha estat on més he après i el que més il·lusió i ànims m’ha donat per a seguir estudiant i a no deixar-ho mai, a obrir-me els ulls de cara a que, per molt difícil que pugui resultar la carrera, hi ha molts d’infants esperant-nos, que ens necessiten, i que jo hi vull participar. 

Abril 2010 

Realitzo les pràctices del FP d’Educació Infantil al PMEI de Ciutat Antiga amb infants de 0 a 1 any.

Per una altra banda, les pràctiques amb nadons, a diferències del meu voluntariat a Son Roca, reflexa la part més maca i dolça de la meva feina. Però també hi trobem parts amargues, ja que en arribar jo, feia un mes o poc temps més, que havia mort un dels nadons de l’aula per una malaltia estranya. La meva tutora ha estat excepcional, la Elisa, una persona tranquila, carinyosa, mai ha aixecat la veu, una del es millors professionals que he conegut en la vida. Espero, si algun dia treballo com educadora, ser la meitat de bona que ella; amb això ja em conformaré.

Juny 2010 

Torno cap a Eivissa per a treballar en alguna escola d’estiu, com cada any des què em vaig treure el títol de monitora de temps lliure.

Aquest estiu va estar un poc trist, perquè jo pensava que si no trobava feina a Palma, no podria tornar; per això em vaig matricular a la Seu d’Eivissa; no veia factible trobar feina a Palma. Però a l’escola d’estiu, subvencionada per l’Ajuntament, de cara als companys i als nens, vaig estar molt bé, en canvi, qui mana, quan ho fa per “enchufe” i només per ganàncies... és una llàstima, però es nota massa, i et deprimeix i t’enfada.

Setembre 2010 

Em matriculo a la UIB d’Eivissa per a estudiar GEDI. També em truquen des de Palma oferint-me un lloc d’educadora a una Escoleta Infantil nova, la del Molinar. Accepto i preparo els papers per a canviar-me de Seu. Tot aquest any vaig estar de tutora en aquesta escoleta i fent primer de GEDI pels vespres a la UIB de Palma. Segueixo amb el voluntariat a Son Roca, compaginant els horaris

Aquesta va ser una oportunitat que, encara que vaig haver de pensar, óbviament, no podia desaprofitar. La meva oportunitat per a comprovar si volia ser educadora de veres, per a tornar a Palma per a seguir aprenent (ja que hi ha moltes més oportunitats que a Eivissa) i, molt important, per a guanyar diners, també. He de dir, perquè m’ho van recalcar, que em van escollir a mi perquè anava recomanada per la Coordinadora de l’escoleta PMEI Ciutat Antiga; sí, allí on havia fet les meves pràctiques. Vaig alucinar. 

Juny 2011 

En aquest any passat, el meu pare perd la seva feina i s’ha de jubilar, així que és difícil el mantenir-me a Palma. Parlo amb la jefa de l’Escoleta, i no tenc problemes per a acabar en Juliol. També informo a la Universitat que canviaré de Seu i a tots els meus companys, és clar.

És dur veure les notícies a la televisió, però és més dur quan et toca a tu. No ser solvent quan ets feliç amb el que fas... Bé, no té paraules. No som infeliç a Eivissa, però era més feliç a Palma...

Setembre 2011

Començo les classes a Eivissa normalment. És estrany anar a una classe nova amb el curs ja començat (encara que amb el FP ja ho vaig fer, però va anar molt bé). També em tornen la meva feina del menjador, ja que, imagino, vaig ser una de les primeres en treballar-hi quan va començar l’empresa.

Tinc la sort que confien amb mi i em posen de coordinadora en un dels menjadors escolars (que no anava gaire bé); a més, els pares de l’escola em van demanant que cuidi els seus infants de tant en tant i que els ajudi amb els deures.

 Poc a poc vaig aprendre amb qui havia de relacionar-me i amb qui no. A primer de GEDI de Palma, al torn d’horabaixa, érem 50 o així, i no havia calgut realitzar aquest aprenentage, però diuen que mai està malament aprendre coses noves.

Diuen que als llocs petits, on tothom es coneix, la gent és més oberta, més simpàtica... Bé, tal vegada jo vinguès un poc depressiva de la meva estància a Palma, però jo em considero una persona molt oberta a conèixer gent nova (i més quan sóc jo la nova), divertida i graciosa, que sempre té alguna frase o paraula quan tothom calla i hi ha un silenci incòmode. Doncs he de dir que el meu segon curs de GEDI, a banda dels meus companys de cicle del FP que venien a classe amb mi, la resta han estat difícils; sí, difícils, no tenen una altra paraula. En canvi, a Palma, al FP, vaig arribar a segon, a una classe on tothom ja es coneixia, i va estar genial; és més, d’alli vaig treure la meva millor amiga d’avui dia. Ja no visc a Palma però ho segueix sent. Són coses estranyes que no tenen una explicació, o pot ser si, però no sé si li vull donar nom. 

Al 2012...

Al llarg del 2012, vaig seguir amb els meus estudis de GEDI (segon); em va costar un poc habituar-me de nou a estar aquí, però anava a classe amb les companyes del primer any del FP, així que va anar bé.

Poc a poc vaig aprendre amb qui havia de relacionar-me i amb qui no. A primer de GEDI de Palma, al torn d’horabaixa, érem 50 o així, i no havia calgut realitzar aquest aprenentage, però diuen que mai està malament aprendre coses noves.

Juny 2012 

Treballo a una escola d’estiu d’Eivissa. Per agost no vaig tenir feina, però així vaig poder estudiar per a les assignatures penjades de setembre.

Aquest estiu va estar “graciós”, ja que vaig treballar en una escola d’estiu privada, que la portada la mateixa al·lota que porta els menjadors escolars; en un principi jo havia de tenir feina tot l’estiu però després, per obra d’art, només va ser en juliol. Això em deixà en una situació precària en agost, i amb molt de temps lliure per a estudiar (no sé si agraïr-li).

Setembre 2012 

Començo tercer de GEDI amb totes les assignatures de segon aprovades. Segueixo al menjador i cuidant infants per les tardes. Sembla que faci el mateix que l’any anterior, però han canviat moltes coses, sobretot al meu cap.

En aquest punt de la meva vida, tal vegada el que més he de resaltar és el fet de cuidar infants per a guanyar diners extra. Sempre s’ha fet la relació dels estatus socials segons on treballes amb la intel·ligència que pots tenir, o els diners que guanyes, etc. Doncs estic tenint un conflicte bastant gran amb els infants que cuido, ja que són fills de persones amb carreres importants i, a més, són funcionaris, estan separats, no tenen hipoteques ni grans quotes que pagar, però els infants sóns els grans oblidats i, per suposat, també jo i el meu sou. I són coses que a mi m’encenen. Ara he començat l’assignatura de Sociologia (de primer, ja que en el seu moment, per qüestions d’horaris no la vaig poder fer) i el primer que vaig dir jo al veure una pel·lícula (“Hoy empieza todo”) és que no s’havia de mesclar el personal amb el treballa... Idó!!!! Qui ens ensenya!! On és el secret? Per què així com tenc clar que vull treballar amb infants tota la meva vida, que em necessiten i jo els necessit, he plorat tant, i em costa tant no involucrar-me, que he arribat a pensar que de caixera de supermercat no podré passar mai! 

Febrer 2013 

Actualment vull acabar la meva carrera de mestra, però no tinc clar que vulgui estar a una aula. Ara mateix, desrpés de tot el viscut, m’agradaria ser treballadora social, o psicòloga, no ho sé. Però trobo que hi ha molta feina per fer i molta ajuda que ha d’arribar a massa gent.

Avui dia, només sé que vull tornar a Palma. Aquest estiu vull cercar feina per a poder compaginar els meus estudis allà. Ara tenc més amigues, la meva parella és de Palma i crec que podria trobar, amb temps, un lloc on viure barat i una feina. Trobo que estic encaixonada al lloc on estic, amb les maiteixes persones que no volen crèixer cognitivament, tancades en pensaments prehistòrics. El ser pobre és difícil...