Em trobo al pati de l'Escola Infantil on el pati està dividit en bastants espais. Les dues classes de 2-3 anys es troben juntes al mateix espai, en canvi, les dues classes de 1-2 anys estan separades en patis diferents, degut a la seva diferència d'edat.
Jo estic amb els infants de 2-3 anys. En aquestes classes passa el mateix que en les de 1-2 anys, hi ha una classe en la què els infants són més grans i una altra en què són més petits, encara que al pati estan tots junts. Doncs un dels infants se m'apropa plorant, dient que un altre li havia pegat. Per molt que costi de creure, en una altra ocasió, de segur que abans de consolar aquest infant, haguès anat a renyar al primer que havia pegat, però aquell dia, tal vegada m'havia aixecat amb un bon sac de paciència, vaig decidir acariciar i besar a l'infant que plorava desconsoladament perquè li havien fet mal.
L'altra, seguia jugant, però jo sabia que esperava que jo anès a escridassar-lo. En canvi, m'hi vaig apropar i em vaig assaure al seu davant, posant-me a la seva altura. Li vaig preguntar que què havia fet, però no em va contestar. Li vaig demanar si li havia fet mal a un company i aquest nen va mirar al company, que era per allà a prop. Després d'una llarga espera, li vaig fer un "mmmm?", i em va fer que sí amb el cap. Li vaig preguntar si a ell li agradaria que li féssin mal o si no preferiria que li diessin les coses, millor amb paraules que amb les mans. No em va dir res. Li vaig preguntar si volia que un company li peguès, i em va dir que no, i desprès li vaig demanar si trobava que al seu company li havia agradat que li peguès... Per fi, em va contestar que no, amb la veu. I li vaig preguntar que què pensava que havíem de fer, després de fer mal a un company, i em va dir que no ho faria més i que donar-li un petó.
Bé, aquell dia vaig tardar més de 15 minuts en fer una cosa que quasi sempre solucionem en 2 minuts, però la meva satisfacció va ser màxima. El meu somriure va durar tot el dia.
Creences de la mestra
Les meves pràctiques, torno a repetir, les vaig realitzar al CEIP Ciutat Antiga. La meva tutora es deia Elisa i crec que no he trobat, encara, ningú, que l'hagi superada com a mestra. Només tinc una paraula que la defineix: espectacular. Ella creia de veres, en el fons del seu cor, que els infants des de petits, ens entenien, que aprenien moltíssimes coses, i no només normes i rutines com molta gent pensa. La seva intel·ligència creeixia enormement, sobretot en aquestes curtes edats. La prova està en que ha estat la única vegada en que he vist a algú fer activitats dirigides amb nadons, del tipus pintar amb les mans amb tots els colors que puguin i vulguin, experimentar amb diferents tactes, olors, gustos, asseure'ns tots, un al costat de l'altre, per a escoltar un conte que explica la mestra. La majoria no havien fet l'any, encara, i la majoria realitzaven totes les activitats. La Elisa no aixecava mai la veu, quan els infants necessitaven que els agafessin a coll o els hi donèssin besades o abraçades, ella ho feia perquè considerava que un infant si ho demanava era perquè ho necessitava de veres, explicava les coses abans, durant i després de fer-les, com per exemple les activitats, el canvi de bolquers, l'hora de menjar, de dormir... Els infants sempre sabien què anaven a fer i què venia després. Als pares els hi parlava completament clar: molt dolça i delicada, però sempre deia el que havia de dir, ja que solia ser el millor per a els infants, com si l'hora d'anar a dormir no era massa tard, per exemple.
Tothom hauria de tenir una "Elisa" que el guiès a l'hora de fer la seva carrera professional, ja sigui al món de l'educació o a qualque altre àmbit.
En el meu cas, les etiquetes que he identificat es refereixen al meu propi procés de construcció del meu propi aprenentatge com a educadora, com a ensenyant, com a aprenent dels infants. Reconèixer en quines situacions he de millorar perquè no he sabut actuar correctament o de contrastar hipòtesis que m'havia proposat en un principi i no sabia el seu resultat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario