Descripció d'una observació

En un principi, m'estava costant molt trobar una situació contreta per a explicar, ja que en tinc moltes! I sempre, amb les companyes, les comentem i riem, o expressem les preocupacions, els dubtes, els logres i alegries, i de més.

Finalment, he decidit escollir una situació que em va fer enormement feliç a l'escoleta de Ciutat Antiga on vaig fer les meves pràctiques, a Palma, fa uns anys.

Em va tocar l'aula de nadons, encara ho recordo; érem 4 practicants que anàvem a aquella escoleta, i totes volíem 2-3 anys. Només hi havia una aula de 2-3, una d'1-2 i dues de nadons. Ho vam haver de fer a sorts, òbviament, per a què fos just. Bé, doncs em van tocar es nadons. Ara em fa vergonya, però em vaig enfadar bastant, perquè de les quatre, jo era la única que havía treballat amb infants darrerament, feia 4 anys que estava en escoles d'estiu, menjadors i fent de cangur, però la sort és la sort.

Una vegada dins la classe, la meva tutora semblava molt callada i sèria... Jo estava morta de por. Dia rera dia, però, aquella dona, anava agafant més confiança amb mi, anàvem agafant més complicitat fins que va acabar semblant que érem companyes. Em va ensenyar a canviar bolquers (cosa que m'aterroritzava molt!), i no m'ho feia fer mai, li havia de demanar, li sabia greu, perquè deia que jo no era la seva esclava... Pobre, tenia por de carregar-me de feina!

Bé, a la qüestió, concretament, hi havia una bebé negreta d'uns 8 mesos, de nom Maella. Era molt grassoneta i presiosa. Aquesta nena quasi no sabia ni estar assaguda, semblava que li feia un poc de peresa. Era lenta en els moviments, li agradava molt dormir, reia molt i era molt carinyosa. La Elisa (la meva tutora) sempre deia que li agradaria passar més temps amb ella per a ajudar-la a arrossegar-se per a que fés fortes les cames, i li vaig demanar si jo podia passar més temps amb ella que amb els de més, però només als moments morts, com als patis; ella em va contestar que sí. Així doncs, vaig començar a passar tot el temps possible amb la Maella: la motivava amb joguines, la cridava per a que vingués amb mi, li posava les joguines  ni prop ni lluny (prop per a que hi pogués arribar, però lluny per a que hagués de moure's un poc per a agafar-la) i em posava molt contenta quan l'agafava. Poc a poc es va començar a quedar molt estable assaguda i ja s'arrossegava bastant còmodament.

Un dia, però, em vaig emocionar perquè mentre la Maella i jo jugavem a veure si venia amb mi per a agafar la joguina que jo tenia, ella, en arribar on era jo, va posar tot el seu pes damunt la seva cama i poc a poc es va anar aixecant... Es va posar dreta!!!!! Va ser increïble! No m'ho podia creure, vaig plorar i tot! Ha estat una de les escenes més maques de la meva vida! La Elisa va venir rapidíssim, ja que estava al pati amb els altres infants i li va fer la primera fotografia per a ensenyàrse-la a la seva mare quan arribès (per si no es posava dreta de nou).

En quant va arribar la mare de la Maella, la Elisa li va mostrar i li va dir tota la feina que jo feia amb la nena; la mare m'ho va agraïr molt. Va estar una sensació meravellosa. La Maella va trigar una setmana a donar les primeres passes; no ho oblidaré mai.

Competències professionals

Amb respecte a les competències professionals que estem treballant a l'assignatura, les que se'ns han donat a mode de document de recolzament per ajudar-nos amb la nostra feina d'investigació i experimentació (aquesta, personalment, és la meva, ja que tenc les pràctiques a l'escoleta infantil convalidades). Trobo que aquest document em fa adonar-me de les competències que faig servir a l'hora de treballar amb l'assignatura, de recordar les meves pràctiques o, fins i tot, quan estic treballant al menjador escolar on estic als mig dies. També, però, és una molt bona manera d'autoavaluar-me, ja que amb el simple fet de fer la meva presentació amb l'entrada anterior i ja haver hagut de cercar, d'entre les competències, quines eren les que estava utilitzant per a realitzar-la, ja m'he donat compte que n'hi havia que no estava fent servir. I penso que és molt important que, encara que no les utilitzem totes a la vegada, si que ho facem sovint, que no siguin oblidades, que anem fent memòria d'aquestes, facem el que s'anomena un "reciclatge", ja que aquestes competències són les que ens recorden constantment la nostra formació (i ens segueixen formant) com a mestres i persones, ens recorden els nostres valors, ens deixen seguir aprenent i mirar positivament cap en davant, fent una construcció positiva de nosaltres mateixos. 

La meva presentació

Primer de tot, vull fer una petita introducció de com he arribat fins aquí. Aprofitant l'activitat de "El riu del nostre aprenentatge", ho penjaré al blog, amb les meves reflexions i tot.

Març 2006

Faig el curs de monitora de temps lliure.

No el volia fer, però les meves amigues em van “obligar”. Avui en dia, els hi vull donar les gràcies, és el millor que ningú ha fet per mi; sense aquest curs, i les pràctiques d’una setmana en un campament amb infants, crec que, tal vegada, no hagués descobert mai la meva predisposició per a treballar amb infants.

Setembre 2006

Començo a treballar a un menjador escolar i, a més, a cuidar nens per les tardes (del propi menjador).

Estic molt emocionada i asustada, mai he treballat tota sola amb infants. Però... sorprenentment, no se’m dóna tan malament!

Setembre 2008 

Em decideixo a fer el FP d’Educació Infantil a l’institut de Sant Antoni.

No estava estudiant res que m’omplís, només m’omplia anar a treballar amb els infants del menjador i amb els infants que cuidava per les tardes, així que vaig provar d’apuntar-me, perquè treballar amb nens i nenes era, realment, el què volia fer tota la meva vida. 

Agost 2009 

M’entren ganes d’anar a Palma per acabar el FP; allí viu una de les meves millors amigues.

Necessitava un canvi d’aires a la meva vida, i, no sé per quina raó, aquest any, al mig dels meus estudis, vaig sentir que era el moment. Vaig demanar a Palma de fer el trasllat i em van acceptar a l’Antoni Maura. Va ser emocionant! No m’esperava gens que m’agafessin en mig del curs escolar.

Gener 2010 

Vaig començar, en les meves tardes lliures, a anar a Son Roca de voluntària, a un projecte socioeducatiu que s’anomena Naüm, per a ajudar a donar repàs a infants d’edats entre 6 i 12 anys; aquests tenien (i tenen) necessitats socioeducatives, com el nom del projecte indica. També es fan activitats lúdiques.

Crec que, anar a Son Roca, ha estat el millor que he fet en la meva vida. No he rebut ni un duro, però ha estat on més he après i el que més il·lusió i ànims m’ha donat per a seguir estudiant i a no deixar-ho mai, a obrir-me els ulls de cara a que, per molt difícil que pugui resultar la carrera, hi ha molts d’infants esperant-nos, que ens necessiten, i que jo hi vull participar. 

Abril 2010 

Realitzo les pràctices del FP d’Educació Infantil al PMEI de Ciutat Antiga amb infants de 0 a 1 any.

Per una altra banda, les pràctiques amb nadons, a diferències del meu voluntariat a Son Roca, reflexa la part més maca i dolça de la meva feina. Però també hi trobem parts amargues, ja que en arribar jo, feia un mes o poc temps més, que havia mort un dels nadons de l’aula per una malaltia estranya. La meva tutora ha estat excepcional, la Elisa, una persona tranquila, carinyosa, mai ha aixecat la veu, una del es millors professionals que he conegut en la vida. Espero, si algun dia treballo com educadora, ser la meitat de bona que ella; amb això ja em conformaré.

Juny 2010 

Torno cap a Eivissa per a treballar en alguna escola d’estiu, com cada any des què em vaig treure el títol de monitora de temps lliure.

Aquest estiu va estar un poc trist, perquè jo pensava que si no trobava feina a Palma, no podria tornar; per això em vaig matricular a la Seu d’Eivissa; no veia factible trobar feina a Palma. Però a l’escola d’estiu, subvencionada per l’Ajuntament, de cara als companys i als nens, vaig estar molt bé, en canvi, qui mana, quan ho fa per “enchufe” i només per ganàncies... és una llàstima, però es nota massa, i et deprimeix i t’enfada.

Setembre 2010 

Em matriculo a la UIB d’Eivissa per a estudiar GEDI. També em truquen des de Palma oferint-me un lloc d’educadora a una Escoleta Infantil nova, la del Molinar. Accepto i preparo els papers per a canviar-me de Seu. Tot aquest any vaig estar de tutora en aquesta escoleta i fent primer de GEDI pels vespres a la UIB de Palma. Segueixo amb el voluntariat a Son Roca, compaginant els horaris

Aquesta va ser una oportunitat que, encara que vaig haver de pensar, óbviament, no podia desaprofitar. La meva oportunitat per a comprovar si volia ser educadora de veres, per a tornar a Palma per a seguir aprenent (ja que hi ha moltes més oportunitats que a Eivissa) i, molt important, per a guanyar diners, també. He de dir, perquè m’ho van recalcar, que em van escollir a mi perquè anava recomanada per la Coordinadora de l’escoleta PMEI Ciutat Antiga; sí, allí on havia fet les meves pràctiques. Vaig alucinar. 

Juny 2011 

En aquest any passat, el meu pare perd la seva feina i s’ha de jubilar, així que és difícil el mantenir-me a Palma. Parlo amb la jefa de l’Escoleta, i no tenc problemes per a acabar en Juliol. També informo a la Universitat que canviaré de Seu i a tots els meus companys, és clar.

És dur veure les notícies a la televisió, però és més dur quan et toca a tu. No ser solvent quan ets feliç amb el que fas... Bé, no té paraules. No som infeliç a Eivissa, però era més feliç a Palma...

Setembre 2011

Començo les classes a Eivissa normalment. És estrany anar a una classe nova amb el curs ja començat (encara que amb el FP ja ho vaig fer, però va anar molt bé). També em tornen la meva feina del menjador, ja que, imagino, vaig ser una de les primeres en treballar-hi quan va començar l’empresa.

Tinc la sort que confien amb mi i em posen de coordinadora en un dels menjadors escolars (que no anava gaire bé); a més, els pares de l’escola em van demanant que cuidi els seus infants de tant en tant i que els ajudi amb els deures.

 Poc a poc vaig aprendre amb qui havia de relacionar-me i amb qui no. A primer de GEDI de Palma, al torn d’horabaixa, érem 50 o així, i no havia calgut realitzar aquest aprenentage, però diuen que mai està malament aprendre coses noves.

Diuen que als llocs petits, on tothom es coneix, la gent és més oberta, més simpàtica... Bé, tal vegada jo vinguès un poc depressiva de la meva estància a Palma, però jo em considero una persona molt oberta a conèixer gent nova (i més quan sóc jo la nova), divertida i graciosa, que sempre té alguna frase o paraula quan tothom calla i hi ha un silenci incòmode. Doncs he de dir que el meu segon curs de GEDI, a banda dels meus companys de cicle del FP que venien a classe amb mi, la resta han estat difícils; sí, difícils, no tenen una altra paraula. En canvi, a Palma, al FP, vaig arribar a segon, a una classe on tothom ja es coneixia, i va estar genial; és més, d’alli vaig treure la meva millor amiga d’avui dia. Ja no visc a Palma però ho segueix sent. Són coses estranyes que no tenen una explicació, o pot ser si, però no sé si li vull donar nom. 

Al 2012...

Al llarg del 2012, vaig seguir amb els meus estudis de GEDI (segon); em va costar un poc habituar-me de nou a estar aquí, però anava a classe amb les companyes del primer any del FP, així que va anar bé.

Poc a poc vaig aprendre amb qui havia de relacionar-me i amb qui no. A primer de GEDI de Palma, al torn d’horabaixa, érem 50 o així, i no havia calgut realitzar aquest aprenentage, però diuen que mai està malament aprendre coses noves.

Juny 2012 

Treballo a una escola d’estiu d’Eivissa. Per agost no vaig tenir feina, però així vaig poder estudiar per a les assignatures penjades de setembre.

Aquest estiu va estar “graciós”, ja que vaig treballar en una escola d’estiu privada, que la portada la mateixa al·lota que porta els menjadors escolars; en un principi jo havia de tenir feina tot l’estiu però després, per obra d’art, només va ser en juliol. Això em deixà en una situació precària en agost, i amb molt de temps lliure per a estudiar (no sé si agraïr-li).

Setembre 2012 

Començo tercer de GEDI amb totes les assignatures de segon aprovades. Segueixo al menjador i cuidant infants per les tardes. Sembla que faci el mateix que l’any anterior, però han canviat moltes coses, sobretot al meu cap.

En aquest punt de la meva vida, tal vegada el que més he de resaltar és el fet de cuidar infants per a guanyar diners extra. Sempre s’ha fet la relació dels estatus socials segons on treballes amb la intel·ligència que pots tenir, o els diners que guanyes, etc. Doncs estic tenint un conflicte bastant gran amb els infants que cuido, ja que són fills de persones amb carreres importants i, a més, són funcionaris, estan separats, no tenen hipoteques ni grans quotes que pagar, però els infants sóns els grans oblidats i, per suposat, també jo i el meu sou. I són coses que a mi m’encenen. Ara he començat l’assignatura de Sociologia (de primer, ja que en el seu moment, per qüestions d’horaris no la vaig poder fer) i el primer que vaig dir jo al veure una pel·lícula (“Hoy empieza todo”) és que no s’havia de mesclar el personal amb el treballa... Idó!!!! Qui ens ensenya!! On és el secret? Per què així com tenc clar que vull treballar amb infants tota la meva vida, que em necessiten i jo els necessit, he plorat tant, i em costa tant no involucrar-me, que he arribat a pensar que de caixera de supermercat no podré passar mai! 

Febrer 2013 

Actualment vull acabar la meva carrera de mestra, però no tinc clar que vulgui estar a una aula. Ara mateix, desrpés de tot el viscut, m’agradaria ser treballadora social, o psicòloga, no ho sé. Però trobo que hi ha molta feina per fer i molta ajuda que ha d’arribar a massa gent.

Avui dia, només sé que vull tornar a Palma. Aquest estiu vull cercar feina per a poder compaginar els meus estudis allà. Ara tenc més amigues, la meva parella és de Palma i crec que podria trobar, amb temps, un lloc on viure barat i una feina. Trobo que estic encaixonada al lloc on estic, amb les maiteixes persones que no volen crèixer cognitivament, tancades en pensaments prehistòrics. El ser pobre és difícil...