Començaré dient que al final tot té la seva recompensa. Encara que en algunes ocasions el so no ha estat del tot bo, gràcies que teníem a la Sol traduïnt, molt implicada i concentrada, el que no acabava d'entendre's del tot. Avui ha estat el primer dia que pogut veure el nostre documental tot seguit, sense interrupcions (és una manera de dir-ho) i sense pensar en fer talls, o posar-li una imatge aquí o allà... És a dir, que està millor del que hem pensava. Això a nivell audiovisual. I amb això també entra l'elecció de les imatges, les fotografies i dels moments concrets en que la gent parla, perquè teníem moltíssima pel·lícula on parlaven els participants i que, per desgràcia, hem hagut de tallar.
Hem tingut molts dubtes, hem hagut d'anar darrera de la coordinadora de L'Espai molts de dies per a què ens hagafés el telèfon però, quan tot semblava negre, per fi ho vam aconseguir. A més, es va ajuntar el dia de portes obertes, un dia idoni per a gravar (amb el seu permís) les famílies en plena acció.
Jo no vaig poder assistir al dia de portes obertes, però després de veure els vídeos i d'escoltar a les famílies parlant i contestant a les preguntes i intervenint he pogut treure moltes conclusions amb el treball que hem realitzat. Si aquest treball s'ens hagués presentat d'una altra manera, a classe també haguèssim plantejat moltes preguntes als companys, per a poder realitzar un debat, ja que l'educació "lliure", avui en dia, és un tema que està com "de moda", i que ens interessa a tots; és mes, amb el simple fet de mostrar el documental ja vam tenir alguna que una altra pregunta i ja va haver-hi un poc de debat sense que nosaltres qüestionessim res... No vull saber què haguès passat si ho haguèssim fet!
Des del principi he estat molt emocionada en respecte a realitzar un documental d'aquest tema, ja que el sistema educatiu que tenim avui dia no m'acaba de complaure. Dic això, encara que sigui monitora, educadora i em falti un any i poc (espero) per a ser mestra, perquè si jo ara tingués un fill o filla, em faria por portar-lo a una escola infantil... Estic treballant a una i fa molt de temps que he estat a unes quantes i en totes hi he trobat coses que no m'han agradat gens: massa infants per aula, treball per fitxes, nens obligats a seure tota l'estona (després de grans ens queixem que no es vulguin aixecar del sofà), rutines que no permeten ni beure aigua a qualsevol hora del dia... Jo trobo completament normal i comprensible (el que no entenc és per què no s'ha fet abans) que un grup de pares hagin volgut crear un projecte com aquest, que es basa en l'educació lliure. Tanmateix, no tot és color de rosa, és clar, però de moment estic dient que la proposta, per a mi, va ser la més meravellosa que em podrien haver proposat.
Aquest espai en el què es desenvolupa aquest projecte, tot natural, en mig del camp, és meravellós; tot infant hauria de tenir dret de gaudir d'una educació com aquesta. Ara, el què havíem parlat era que en quant fés fret i/o ploguès... Què passaria amb l'Espai Eivissa? Dia lliure? Tots a la caseta? En un principi diuen que tindríen 20 infants per anar provant, però qui sap si va bé i n'arriben a tenir més... Hi cabrien tots a dintre d'aquella caseta? Hem sembla que tenen tantes ganes de fer coses i de començar ja amb el projecte, que no han pensat amb les coses que nosaltres veim òbvies. Ahir mateix ho parlava amb una amiga, li deia que era quasi estúpit que un arquitecte ni tant sols demanès opinió a un mestre/ o educador/a quan construeix una escola infantil, ja que com a molt, ell o ella poden tenir els seus fills; quants fills es tenen ara? 2? 3? Com a molt, 4?? Realment, un arquitecte no sap què és més còmode per a una educadora en una aula. Quan vaig començar a l'escoleta del Molinar, que encara tenia les tuberies fòra, em van haver de canviar la porta 3 vegades... No és normal... Que a una escola infantil posin portes sense protectors pels dits o les manetes baixes en comptes d'altes, no és intel·ligent. Idò trobo que això els hi passa a aquestes famílies; volen ser tant autònomes que no volen ni deixar-se aconsellar. Hi ha alguns comentaris que sembla que, fins i tot, repudien els mestres, com si fóssin els dolents de la pel·lícula (alerta, és la meva i només meva impresió, no vol dir ni que sigui la correcta ni que sigui el que la pobre dona vulgui dir amb els seus comentaris). Crec que per a algún mestre que hagin vist estressat i cridaner per tenir 25 infants junts, troben que realment no es pot. Jo trobo que 25 infants són molts, però també he vist a educadores Santes realitzar la seva feina magníficament (la meva tutora de pràctiques, com ja he dit mil vegades, per exemple). Trobo que hi ha gent que neix amb vocació i gent amb estrella... La gent que neix amb estrella és capaç de portar una classe de 25 infants sense cridar, sense obligar-los a seure, i realitzant activitats segons els interessos dels infants que, si aquests pares s'informèssin un poc més, veurien que això es diu "treball per projectes" a les escoles.
Torno a repetir, hi ha hagut pares i mares que, sense ser mestres ni res relacionat amb l'educació, m'han deixat bocabadada, perquè moltes vegades amb amics m'he posat a parlar sobre educació i he hagut de girar-me i marxar abans d'enfadar-me per a no sentir tonteries, però aquí, dins aquest projecte, hi ha persones realment intel·ligents. Per això, si a mi em deixàssin dir-lis alguna cosa, els hi diria que es deixèssin aconsellar, que no tots els mestres són de fitxetes i de seure a la cadira, que seure a la cadira és molt avorrit. També que els infants són infants, i que encara que es basin en el joc, el joc ha de tenir alguna finalitat, algun objectiu, que de segur que el tendrà, però, per assegurar-nos que els infants estan portant un bon desenvolupament, és bo portar un llistat d'objectius i saber si s'estan assolint, sense obligar als infants o imposar-los a realitzar ninguna activitat.
Trobo que aquest Espai Eivissa vol ser tot el contrari al que tenim avui dia a les nostres escoles. Pot ser bo per a alleugerar el que tenim a les aules, però no crec que hagi de ser o blanc o negre. S'ha de conseguir trobar un equil·libri entre les activitats dirigides i l'experimentació i la llibertat d'escollir i fer projectes. A més, un infant amb unes necessitats educatives, necessitarà reforç en algunes caracterìstiques més que en unes altres... Si el deixem que faci el que vulgui, de segur que només voldrà fer el que se li doni bé... Així som les persones, quan una cosa s'ens dóna bé, tendim a repetir-la, i més si hi ha algú mirant! Massa por al fracàs, em sembla que tenim.
Bé, per acabar, trobo que hagués estat positiu per la nostra part, adjuntar, a la gent de L'Espai Eivissa, l'entrevista uns dies abans d'anar a fer-lis la visita, ja que, encara que van dir coses amb molt de sentit i amb molt de pes i conciència, tal vegada ho deien amb un poc de vergonya i/o inseguretat. Donant-lis les preguntes uns dies abans, haguèssim fet que tinguèssin seguretat i que ho preparèssin un poc més per quan anèssim a gravar.
Les meves etiquetes van en relació al treball que he fet personalment, cercant informació i interactuant amb els meus records i experiències. He de dir, també, que he mirat els blogs dels meus companys, tant dels que no comparteixen documental amb mi com dels que sí; volia saber un poc la seva opinió i contrastar ideesm (i he vist que hi ha coses que compartim i coses que no). A partir d'aquí, he pogut arribar a diverses conclusions. Tot i això, no canviaria el nostre documental per res. Trobo que ha quedat genial. Perfecte.
