En un principi, m'estava costant molt trobar una situació contreta per a explicar, ja que en tinc moltes! I sempre, amb les companyes, les comentem i riem, o expressem les preocupacions, els dubtes, els logres i alegries, i de més.
Finalment, he decidit escollir una situació que em va fer enormement feliç a l'escoleta de Ciutat Antiga on vaig fer les meves pràctiques, a Palma, fa uns anys.
Em va tocar l'aula de nadons, encara ho recordo; érem 4 practicants que anàvem a aquella escoleta, i totes volíem 2-3 anys. Només hi havia una aula de 2-3, una d'1-2 i dues de nadons. Ho vam haver de fer a sorts, òbviament, per a què fos just. Bé, doncs em van tocar es nadons. Ara em fa vergonya, però em vaig enfadar bastant, perquè de les quatre, jo era la única que havía treballat amb infants darrerament, feia 4 anys que estava en escoles d'estiu, menjadors i fent de cangur, però la sort és la sort.
Una vegada dins la classe, la meva tutora semblava molt callada i sèria... Jo estava morta de por. Dia rera dia, però, aquella dona, anava agafant més confiança amb mi, anàvem agafant més complicitat fins que va acabar semblant que érem companyes. Em va ensenyar a canviar bolquers (cosa que m'aterroritzava molt!), i no m'ho feia fer mai, li havia de demanar, li sabia greu, perquè deia que jo no era la seva esclava... Pobre, tenia por de carregar-me de feina!
Bé, a la qüestió, concretament, hi havia una bebé negreta d'uns 8 mesos, de nom Maella. Era molt grassoneta i presiosa. Aquesta nena quasi no sabia ni estar assaguda, semblava que li feia un poc de peresa. Era lenta en els moviments, li agradava molt dormir, reia molt i era molt carinyosa. La Elisa (la meva tutora) sempre deia que li agradaria passar més temps amb ella per a ajudar-la a arrossegar-se per a que fés fortes les cames, i li vaig demanar si jo podia passar més temps amb ella que amb els de més, però només als moments morts, com als patis; ella em va contestar que sí. Així doncs, vaig començar a passar tot el temps possible amb la Maella: la motivava amb joguines, la cridava per a que vingués amb mi, li posava les joguines ni prop ni lluny (prop per a que hi pogués arribar, però lluny per a que hagués de moure's un poc per a agafar-la) i em posava molt contenta quan l'agafava. Poc a poc es va començar a quedar molt estable assaguda i ja s'arrossegava bastant còmodament.
Un dia, però, em vaig emocionar perquè mentre la Maella i jo jugavem a veure si venia amb mi per a agafar la joguina que jo tenia, ella, en arribar on era jo, va posar tot el seu pes damunt la seva cama i poc a poc es va anar aixecant... Es va posar dreta!!!!! Va ser increïble! No m'ho podia creure, vaig plorar i tot! Ha estat una de les escenes més maques de la meva vida! La Elisa va venir rapidíssim, ja que estava al pati amb els altres infants i li va fer la primera fotografia per a ensenyàrse-la a la seva mare quan arribès (per si no es posava dreta de nou).
En quant va arribar la mare de la Maella, la Elisa li va mostrar i li va dir tota la feina que jo feia amb la nena; la mare m'ho va agraïr molt. Va estar una sensació meravellosa. La Maella va trigar una setmana a donar les primeres passes; no ho oblidaré mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario